escrivia al catàleg de l’exposició Ciutats, Cantonades, fa una cita d’Aristòtil que em sembla molt apropiada per encetar aquest breu record: “Una ciutat es compon de diferents classes d’homes; persones semblants no poden fer una ciutat.” Més enllà d’una proposició filosòfica que, segons glossa d’ell mateix, “diu alhora que la ciutat és diversa i també fins a quin punt la diversitat cultural és un fet urbà”, crec que amb aquestes paraules expressava la síntesi d’un pensament humanístic i urbanístic, el seu, que va aconseguir difondre a bastament. És l’aire que trobem, per exemple, en moltes planes de les seves Deu lliçons sobre Barcelona, especialment brillants i exactes, o quan ens ensenyava a mirar la ciutat i el territori des del seu magisteri oral. Tots els qui hem pogut seguir la trajectòria docent i professional d’en

Manuel sabem que tenia una personalitat singular dotada sens dubte per a l’observació, l’emoció, el diagnòstic i el projecte.
Va ser de jove, amb ocasió de la redacció del Pla General de Manlleu, que vaig poder tractar i conèixer de prop qui per a mi ja era un professor admirat. El que més recordo d’aquella època de treball il·lusionant i, per part meva, d’aprenentatge actiu, és el seu tarannà càlid, positiu, agut i de bon humor. La seva era una mirada intel·ligent i múrria, una mirada que delatava una curiositat immensa per les coses que passaven. Gaudia enraonant, dialogant, i es mostrava atret per tantes coses que seria llarg enumerar-les totes.
Ja fos en l’anàlisi d’una ciutat, d’una plaça, d’un carrer o d’un territori, en Manuel em va fer entendre que era necessari estimar i admirar l’objecte perquè només així tindria sentit el que fèiem, tota vegada que em feia veure que es pot arribar al coneixement a través de les emocions. Era la seva